Bloc 8: El circo de la mariposa

Acabo de veure aquest curt que porta per títol El circo de la mariposa i encara estic com en un altre món. M'ha encantat. I he de reconèixer que durant el primer minut he pensat dues o tres vegades de treure'l, però la curiositat ha anat augmentant i ara l'estic recomanant a tothom. 20 minuts on veus clarament la importància d'anar amb calma, a poc a poc, pas per pas per aconseguir el que realment vols. Aquest curt és un clar exemple de que tots som diferents i tots necessitem períodes de temps diferents per a superar-nos i aconseguir fer allò que creiem que no faríem mai, però que al cap i a la fi, la constància i el no rendir-se mai poden convertir-se en els nostres millors aliats.

La primera part del curt ens deixa veure que fàcil ens és creure que no som res i que poc ens costa resignar-nos i abandonar els nostres somnis. Creiem massa poc en nosaltres mateixos i les adversitats ens superen amb facilitat. La segona, però, ens mostra la duresa de deixar de dependre de la resta de la gent per començar a ser nosaltres mateixos. És dur veure com de sobte deixes de tenir la gent al costat i et toca començar a espavilar-te sol, eh? Però sense això, sense aquest pas, mai tirariem endavant. Em recorda una mica al moment en el que toca marxar de casa els pares, quan ens toca deixar de tenir una persona que decideixi per nosaltres i hem de començar a afrontar-nos als problemes sols. 

I òbviament, sinó la veritat és que no tindria cap sentit, em recorda també a l'educació i a la manera que tenim d'aprendre i d'ensenyar i com ho hauríem de fer. Com a mestres hem de deixar més llibertat als nostres alumnes per a experimentar i veure què poden fer sense descobrir-ho nosaltres i els hem d'empènyer a fer-ho, tot i que al principi pugui ser dur i difícil. I com a alumnes, hem d'aprendre a acceptar que això ha de passar i que no sempre tindrem algú a darrere dient-nos tot el que hem de fer. Que ens caldrà caure, plorar, aixecar-nos i treballar ben fort per a aconseguir el que realment volem.

Bloc 2: Comiendo papas fritas baratas

Bona tarda,

He de reconèixer que després d'haver llegit l'assaig d'Apple amb aquest títol tan suggeridor no podré tornar a disfrutar de la mateixa manera dels meus Happy Meals de l'empresa arxiconeguda de fast food McDonalds. Ni tan sols aquell documental que fa uns anys vam veure tots m'havia produït tant de rebuig. Comiendo papas fritas baratas és un escrit que des del primer moment em va cridar l'atenció. I sense haver-lo obert! Tot i així, quan vaig haver de triar una lectura per al primer blog em vaig decantar per la xerrada del Dr. Melgarejo. No va ser una decisió inadequada. De totes maneres, vaig seguir tenint la intenció de llegir el text d'Apple de seguida que pogués i quan vaig escoltar els meus companys de classe parlar-ne, vaig tenir clar que havia de ser el text escollit pel segon bloc. 

Mireu que n'és de fàcil arribar a un establiment de fast food, demanar una bossa de patates d'un euro i menjar-se-les ràpidament, disfrutant del gust salat que deixen i llepar-se els dits després. Mmm!!!!! I mireu també que n'és de fàcil no pensar en res mentre ho fas. Creure que aquestes patates han nascut al mateix restaurant i que els únics trajectes que han fet han estat de la bossa a la fregidora, de la fregidora a la teva safata i de la safata a la teva boca. I que les úniques mans que han tocat han estat les de la dona que les ha tirat a l'oli roent i les teves que s'han quedat pringoses a l'agafar-les. Tot això és així fins que llegeixes Comiendo papas fritas baratas i te n'adones de tota la gent que ha perdut drets tan fonamentals com l'educació i la salut, o que han perdut la casa i la vida per tal que tu poguessis disfrutar-les. 

Apple ens transmet una història real que a ell li va ser explicada durant un viatge a un país de l'Àsia. Segons aquesta història, la gent pobra del país, que sobrevivia en zones rurals cultivant patates van ser menjats un bon dia per una gran empresa de fast food que va decidir establir-se a un país asiàtic per aconseguir mà d'obra més barata i més terrenys. Els va ser fàcil aconseguir aquests últims: els pagesos que havien cultivat tota la vida aquests terrenys no tenien documents de possessió i no va ser difícil fer-los fora. I com que al camp no els quedava res, milers de persones van marxar cap a les perifèries de les ciutats. Allà però, es van tornar més invisibles del que ja eren. No se'ls veia. Ningú els escoltava. No tenien dret a escoles ni a metges perquè aquell no era el lloc on havien de ser. El govern i les classes altes no els hi volien. I com més patates barates menjàvem nosaltres i més consumíem (ja no només patates sinó qualsevol objecte que fos manufacturat en algun d'aquests països) més camps o empreses es quedava el gegant i més gent havia de marxar i més gent es tornava invisibles. I segueix passant, i no puc evitar sentir-me malament... És fort, eh?

Apple relaciona tota aquesta història amb un concepte que mai havia sentit i que anomena whiteness, traduït al castellà com a blanquedad. Aquest concepte reflecteix la vida totalment relacionada amb la dinàmica internacional i on les perifèries queden al marge, no es veuen. Per què si som peces de tot aquest consumisme i les nostres accions perjudiquen tant a tercers no en som conscients i podem viure sense saber-ho? Com ens podem deixar manipular d'aquesta manera? Serem capaços els que hem llegit sobre això, d'ara que ho sabem canviar el xip i començar a fer-hi alguna cosa al respecte? Espero que sí, perquè saber que amb una acció tant propia d'un consumisme que em repugna contribueixo a deixar sense dret a l'educació a una part tant gran de la societat em trenca per dins.

Gràcies per fer-nos obrir una mica més els ulls i per donar-nos l'oportunitat de reflexionar-hi.