Bloc 8: El circo de la mariposa

Acabo de veure aquest curt que porta per títol El circo de la mariposa i encara estic com en un altre món. M'ha encantat. I he de reconèixer que durant el primer minut he pensat dues o tres vegades de treure'l, però la curiositat ha anat augmentant i ara l'estic recomanant a tothom. 20 minuts on veus clarament la importància d'anar amb calma, a poc a poc, pas per pas per aconseguir el que realment vols. Aquest curt és un clar exemple de que tots som diferents i tots necessitem períodes de temps diferents per a superar-nos i aconseguir fer allò que creiem que no faríem mai, però que al cap i a la fi, la constància i el no rendir-se mai poden convertir-se en els nostres millors aliats.

La primera part del curt ens deixa veure que fàcil ens és creure que no som res i que poc ens costa resignar-nos i abandonar els nostres somnis. Creiem massa poc en nosaltres mateixos i les adversitats ens superen amb facilitat. La segona, però, ens mostra la duresa de deixar de dependre de la resta de la gent per començar a ser nosaltres mateixos. És dur veure com de sobte deixes de tenir la gent al costat i et toca començar a espavilar-te sol, eh? Però sense això, sense aquest pas, mai tirariem endavant. Em recorda una mica al moment en el que toca marxar de casa els pares, quan ens toca deixar de tenir una persona que decideixi per nosaltres i hem de començar a afrontar-nos als problemes sols. 

I òbviament, sinó la veritat és que no tindria cap sentit, em recorda també a l'educació i a la manera que tenim d'aprendre i d'ensenyar i com ho hauríem de fer. Com a mestres hem de deixar més llibertat als nostres alumnes per a experimentar i veure què poden fer sense descobrir-ho nosaltres i els hem d'empènyer a fer-ho, tot i que al principi pugui ser dur i difícil. I com a alumnes, hem d'aprendre a acceptar que això ha de passar i que no sempre tindrem algú a darrere dient-nos tot el que hem de fer. Que ens caldrà caure, plorar, aixecar-nos i treballar ben fort per a aconseguir el que realment volem.

Bloc 2: Comiendo papas fritas baratas

Bona tarda,

He de reconèixer que després d'haver llegit l'assaig d'Apple amb aquest títol tan suggeridor no podré tornar a disfrutar de la mateixa manera dels meus Happy Meals de l'empresa arxiconeguda de fast food McDonalds. Ni tan sols aquell documental que fa uns anys vam veure tots m'havia produït tant de rebuig. Comiendo papas fritas baratas és un escrit que des del primer moment em va cridar l'atenció. I sense haver-lo obert! Tot i així, quan vaig haver de triar una lectura per al primer blog em vaig decantar per la xerrada del Dr. Melgarejo. No va ser una decisió inadequada. De totes maneres, vaig seguir tenint la intenció de llegir el text d'Apple de seguida que pogués i quan vaig escoltar els meus companys de classe parlar-ne, vaig tenir clar que havia de ser el text escollit pel segon bloc. 

Mireu que n'és de fàcil arribar a un establiment de fast food, demanar una bossa de patates d'un euro i menjar-se-les ràpidament, disfrutant del gust salat que deixen i llepar-se els dits després. Mmm!!!!! I mireu també que n'és de fàcil no pensar en res mentre ho fas. Creure que aquestes patates han nascut al mateix restaurant i que els únics trajectes que han fet han estat de la bossa a la fregidora, de la fregidora a la teva safata i de la safata a la teva boca. I que les úniques mans que han tocat han estat les de la dona que les ha tirat a l'oli roent i les teves que s'han quedat pringoses a l'agafar-les. Tot això és així fins que llegeixes Comiendo papas fritas baratas i te n'adones de tota la gent que ha perdut drets tan fonamentals com l'educació i la salut, o que han perdut la casa i la vida per tal que tu poguessis disfrutar-les. 

Apple ens transmet una història real que a ell li va ser explicada durant un viatge a un país de l'Àsia. Segons aquesta història, la gent pobra del país, que sobrevivia en zones rurals cultivant patates van ser menjats un bon dia per una gran empresa de fast food que va decidir establir-se a un país asiàtic per aconseguir mà d'obra més barata i més terrenys. Els va ser fàcil aconseguir aquests últims: els pagesos que havien cultivat tota la vida aquests terrenys no tenien documents de possessió i no va ser difícil fer-los fora. I com que al camp no els quedava res, milers de persones van marxar cap a les perifèries de les ciutats. Allà però, es van tornar més invisibles del que ja eren. No se'ls veia. Ningú els escoltava. No tenien dret a escoles ni a metges perquè aquell no era el lloc on havien de ser. El govern i les classes altes no els hi volien. I com més patates barates menjàvem nosaltres i més consumíem (ja no només patates sinó qualsevol objecte que fos manufacturat en algun d'aquests països) més camps o empreses es quedava el gegant i més gent havia de marxar i més gent es tornava invisibles. I segueix passant, i no puc evitar sentir-me malament... És fort, eh?

Apple relaciona tota aquesta història amb un concepte que mai havia sentit i que anomena whiteness, traduït al castellà com a blanquedad. Aquest concepte reflecteix la vida totalment relacionada amb la dinàmica internacional i on les perifèries queden al marge, no es veuen. Per què si som peces de tot aquest consumisme i les nostres accions perjudiquen tant a tercers no en som conscients i podem viure sense saber-ho? Com ens podem deixar manipular d'aquesta manera? Serem capaços els que hem llegit sobre això, d'ara que ho sabem canviar el xip i començar a fer-hi alguna cosa al respecte? Espero que sí, perquè saber que amb una acció tant propia d'un consumisme que em repugna contribueixo a deixar sense dret a l'educació a una part tant gran de la societat em trenca per dins.

Gràcies per fer-nos obrir una mica més els ulls i per donar-nos l'oportunitat de reflexionar-hi.

Bloc 1: Millorar l'educació per millorar la societat

Per a començar amb aquesta nova etapa del bloc, parlarem d'una xerrada que va fer Xavier Melgarejo, psicopedagog, al programa "Singulars" de TV3. Partint de la base que a Catalunya existeix un 26% de fracàs escolar i que a Espanya aquest és del 26'5%, Melgarejo va creure necessari parlar d'alguns dels defectes i problemes de l'educació al nostre país, comentar alguns temes que a vegades es posen sobre la taula, com pot ser el cas del bilingüisme i sobretot, parlar d'un dels referents europeus en educació: Finlàndia. La seva exposició sobre el cas d'aquest país, que va durar practicament 3/4 parts del programa, va explicar els punts més importants de l'àmbit educatiu de Finlàndia i a més, ho va comparar amb altres països europeus i amb el nostre, per poder treure conclusions sobre el que ens falla.

El programa de Singulars sempre comença amb una xerrada a la taula principal on Jaume Barberà, el presentador, i la persona convidada al programa parlen sobre algun tema d'actualitat relacionat amb el que més tard s'explicarà. Aquell dia, doncs, tocava parlar de la LOMCE, la llei d'educació que el PP amb el ministre Wert al capdavant havia presentat feia poc (i que fa molt poc ha estat aprovada amb els vots del PP). L'esborrany de la llei Wert que s'havia presentat llavors deia, entre moltes altres coses, que el català passava a ser la 4a llengua a Catalunya i que els alumnes podien finalitzar la ESO i el batxillerat sense examinar-se de català. I Melgarejo, director de l'escola Claret durant molts anys, va dir el que moltes persones pensem: que això era, a banda d'una bestiesa, un atemptat. Aquesta nova llei evidencia clarament un desig de recentralitzar el procés educatiu i com ja hem vist a classe, és una llei carregada d'ideologia: la paraula "qualitat", que la trobem al títol, ens ho demostra clarament (és la idea de construir una societat amb molta qualitat encara que hi hagi diferents velocitats i que alguns alumnes es perdin pel camí).

A mesura que es van endinsant en la situació de Finlàndia, Melgarejo deixa anar la primera idea que em crida l'atenció, tot i ser completament lògica (i més per a lingüistes i amants de la lectura com nosaltres): el fracàs escolar té moltíssim a veure amb la comprensió lectora. Els nens que no la dominen fallen en tot. És totalment lògic, però algú s'hi havia fixat abans? Per què els nostres educadors, sabent això, no han posat tots els seus esforços en millorar aquesta competència bàsica? Abans de seguir veient totes les coses que fa Finlàndia i que el diferencien no només de nosaltres, sinó de tots els països europeus (o quasi tots), anem a conèixer una mica més el país: Finlàndia és un país nòrdic que té 3 comunitats de parlants, cosa que fa que el bilingüisme sigui present en tota la societat. A Finlàndia, com en d'altres països nòrdics, el luteranisme era una corrent molt forta fa molts anys, i tothom tenia la Bíblia molt present. Es veu que aquesta deia que "només se salvava qui sabia llegir". Ostres, és un dels pocs cops que veig que la Bíblia diu una cosa coherent i que m'agrada! A banda d'aquest fet, que va potenciar que tota la societat s'espavilés a saber llegir, Finlàndia sempre ha estat un país que ha cregut en la importància de dominar les seves llengües pròpies i alguna d'estrangera per a poder-se comunicar millor.

Després de donar aquests quatre apunts sobre la societat finesa, Melgarejo va abordar el sistema educatiu del país. I aquí va ser on vaig al·lucinar per complet. Finlàndia funciona tan bé perquè han dividit el seu sistema en tres engranatges que estan interrelacionats entre ells. Aquests són: el subsistema familiar, l'escolar i el sociocultural. La familia finlandesa és la primera responsable de l'educació dels fills. Existeix una gran protecció del govern envers la mare i els infants i es vigila molt que aquests estiguin ben cuidats a través d'infermeres i serveis socials que van a les cases a controlar. A més, des del govern s'ajuda econòmicament perquè mai falti ni menjar ni una bona higiene. Un fet important també i que ara sembla que es pot acabar adoptant al nostre país també, és que es controla molt que la vida laboral i l'escolar siguin compatibles.

Si ens fixem en l'entorn sociocultural de les families, veiem que Finlàndia és el país amb més llibres per habitant del món i un 80% de les famílies van a la biblioteca a llegir regularment. Us ho podeu imaginar, aquí? Ens semblaria impossible! Part d'aquest interès per la lectura ve donat perquè els programes de televisió i el cinema són subtitulats, o sigui que tothom necessita saber llegir.

I pel que fa al subsistema escolar, ens trobem amb que l'escolarització és obligatòria dels 7 als 16 anys. I per què als 7? Perquè creuen que és l'edat quan el cervell està més ben desenvolupat per apretar amb la competència lectora i l'organització del pensament. Abans d'aquesta edat és inútil ensenyar als nens perquè no ho agafaran. Aquí trenquen amb la creença de que com més aviat comencem a aprendre alguna cosa millor... i això sobta molt, perquè sempre ho hem sentit! A més, l'escola és gratuïta de la mateixa manera que ho és el material escolar, o sigui que tothom es troba en les mateixes condicions a l'hora d'aprendre. El professorat de l'escola pública és molt competent i no són funcionaris, sinó que els contracta el govern municipal (així es pot controlar millor els docents i el nivell de les classes que impartiran). Aquest professorat ha hagut de passar moltes proves abans de poder donar classes. La seva formació consta de 3 fases: la fase A, que és una espècie de selectivitat, on la nota de tall és d'un 9 i pico sobre 10. La fase B que consta d'una sèrie d'entrevistes per veure la sensibilitat, l'actitud i la vocació d'aquests futurs professors i la fase C, que consisteix en cursar un màster obligatòriament dividit en hores de formació més hores de pràctiques en centres d'excel·lència i la tesina de final de carrera per a ser capaç d'investigar.

Un parell més de fets a remarcar són que quan es detecten nens amb problemes se'ls ajuda des del principi per a poder oferir una educació correcta i adequada a les seves necessitats. I, atenció! Una dada molt important és que COM A MOLT, trobem 15 alumnes per aula. 15 ALUMNES! Aquí en som quasi el doble... i això tenint en compte que si a la classe hi ha nens amb dificultats greus, el nombre d'alumnes no pot passar de 10. I l'altre és que tots els nens des del 1950 tenen un àpat gratuït a l'escola organitzat pel Consell de Pediatria Nacional. Així, tots els nens estan en igualtat d'oportunitats i no es troben amb nens que no poden aprendre per falta de sucre o altres coses bàsiques i essencials.

I direu, una educació així comporta un gasto econòmic que molts dels altres països no podrien assumir, veritat? Doncs no... La despesa de Finlàndia per estudiant és de 54.000 euros, que s'acosta bastant a la d'Espanya (46.000 €) però que s'allunya de països com Dinamarca i Noruega, que hi destinen uns 70.000 euros per alumne i obtenen pitjors resultats.

Amb totes aquestes coses que hem comentat doncs, no és d'estranyar que des del 1992 Finlàndia tingui la 1ª posició a la prova IED de competència lectora, que quedi en 2ª o 3ª posició a l'informe PISA o que tingui un 95% de la població graduada en Eduació Secundària. Potser que comencem a treballar fort si algundia ens hi volem assemblar ni que sigui una mica!

Materials Didàtics. Punt i apart!

Hola de nou!

Ja torno a ser aquí, però per fer un punt i a part i començar una nova aventura bloggera. És nova perquè l'assignatura és diferent, però tornarem a tractar variants del mateix tema: l'educació. Si abans ho fèiem però, centrant-nos en un tema diferent cada setmana, explicant la teoria i aplicant-ho una mica a la pràctica explicant experiències pròpies, ara farem una espècie de "diari de lectura". Cada setmana comentaré una lectura, un vídeo, una entrevista, un llibre, etc. que tingui a veure amb l'educació. Segur que serà súper interessant!

Espero que disfrutem tots plegats d'aquesta nova etapa.

Fins aviat!

Ensenyar i aprendre en línia

I després d'un trimestre intens... l'última entrada "oficial", que ens servirà per parlar una mica sobre l'aprenentatge en línia. Qui ho hagués dit, que podríem aprendre igual de bé (o a vegades millor) davant de la pantalla d'un ordinador que a classe, eh? És curiós, si més no!

La veritat, però, és que jo no en sóc massa d'aquestes coses. Encara tiro bastant caps als llibres i l'aprenentatge tradicional... em dóna més seguretat, no sé perquè. Però també sóc conscient que a Internet hi podem trobar tot el que necessitem, en qualsevol moment, a qualsevol lloc del món. Poc a poc, sempre dic. Poc a poc arribarem a tot arreu! 

Malgrat que ja fa temps que tant a l'escola com a tots els entorns relacionats amb l'aprenentatge i amb la nostra vida personal treballem habitualment en línia, mai havia sabut fer la distinció entre els Entorns Virtuals d'Aprenentatge (EVA) i Entorns Personals d'Aprenentatge (EPA) fins que ho vam estudiar a aquesta assignatura. Mai havia cregut que aquesta distinció pogués existir. Però ara que la veig i la treballo, trobo que té molta lògica! Un exemple d'EVA amb el que tots els estudiants estem molt familiaritzats és el Moodle. No em creuria que cap estudiant no sabés de què es tracta. Si fins i tot ara els nens que estudien ESO en fan servir! L'experiència, en el meu cas, és bona. Sempre tens tot el que necessites a mà, siguis on siguis, i no necessites portar mil llibres i apunts a sobre. És pràctic. Els problemes vénen quan Internet o el moodle no funcionen. Llavors et tornes boig! Mentre que l'EVA té uns rols determinats (professor-alumne, per exemple) i et ve donat per una funció en concret (curs a la universitat, per exemple), l'EPA són tots aquells recursos dels que nosaltres, personalment, ens beneficiem per aprendre qualsevol cosa. Podríem dir que és la nostra llista de "preferits". A la meva llista, a part de xarxes socials que utilitzo freqüentment com Facebook o Twitter per comunicar-me amb amics, família i companys, hi trobem recursos d'aprenentatge de llengües en línia. Sí, els estudiants de Llengües Aplicades tenim aquesta obsessió malaltissa per les llengües i per no parar d'aprendre'n. Però és bo, eh! Jo hi tinc, per exemple, pàgines que sé que funcionen per aprendre anglès, francès, llengua de signes catalana i holandès, que són els quatre idiomes que estic aprenent actualment. Diccionaris, traductors, pàgines d'explicacions de gramàtica, pàgines d'exercicis... Sobretot per a estudiar anglès, els recursos són il·limitats. Quina varietat! Aprendre una llengua per internet no és fàcil però sempre et pot ajudar. Per exemple, ara ja estic buscant pàgines que em puguin donar quatre nocions bàsiques de les llengües que vull estudiar properament, com l'alemany, el rus, el portuguès o l'italià, per a tenir-ne una mínima idea abans d'anar a classes. 

La veritat és que m'agradaria tenir més temps per a dedicar a tot aquest món virtual. Crec que si busques bé i hi dediques un mínim de temps pots trobar recursos a internet molt bons per a aprendre idiomes, i si hi poses colzes i constància, pots adquirir un bon nivell. Internet té de tot: listenings, readings, la possibilitat de buscar nadius via xat per a poder parlar-hi o bé fer un skype, fer exercicis amb auto-correccions... de tot. A veure si algun dia aconsegueixo posar-m'hi en serio i puc aprofitar tot el que la xarxa ens posa a l'abast. Seria genial! Vosaltres ho feu? I si és així, com us va?

Recursos, recursos i més recursos...

Hola de nou! Això ja s'acaba... En aquest bloc hem parlat de totes les parts de l'ensenyament de llengües, de les teories que s'utilitzen, de com es fan les classes, però no havíem tocat massa quins són els recursos que es fan servir per fer que els estudiants aprenem més i millor. Què fem, doncs, a les classes? Quins materials utilitzen els professors per facilitar l'aprenentatge? Per explicar quins són els recursos que jo he vist al llarg de la meva curta vida d'aprenent d'idiomes (ja sigui d'anglès, francès o holandès) separarem els recursos en quatre grups: els de comprensió oral, expressió oral, comprensió lectora i expressió escrita. Us sona eh, tot això?

Centrant-nos primer en la comprensió oral, he de dir que durant tots els anys que vaig estudiar anglès només vam fer servir el típic cassette o el CD uns anys després, amb cançons, diàlegs i textos. Tot molt monòton. Recordo, sobretot, les músiques que indicaven el principi dels listenings. Quina cosa més cutre! Però fer classe d'aquesta manera sempre era més divertit que no pas fer exercicis tota l'hora. Una de les cançons que més recordo és aquesta: 

http://www.youtube.com/watch?v=aztY_fpjJeQ

De tantes vegades que la vam repetir encara em sé la lletra de memòria! 

Quan feia francès a l'ESO, recordo que una hora a la setmana escoltàvem i llegíem "Les misérables", de Víctor Hugo. Si ho entenies o no era igual, perquè tenies el llibre al davant, i si tot i així no sabies què volia dir tampoc havies de patir gaire. La professora ho llegia i ho traduïa tot just després! Es feia les classes ella sola, era com si nosaltres no hi fóssim... l'hora de la migdiada, clarament! Al batxillerat els exercicis van canviar i es van tornar més dinàmics. Els dies que teníem classe a primera hora dedicàvem una estona a mirar les notícies orals de Le Monde, intentant entendre què passava i després fent-ne un resum. Estava bé, perquè a part de treballar la comprensió oral, aprenies coses reals i estaves al dia del que passava i després en podíem fer un petit debat. Però clar, s'ha de tenir en compte que no érem més de 10 alumnes i que no teníem un examen de selectivitat a final de curs com passava amb l'anglès... o sigui que la cosa era més fàcil. Durant aquests anys de francès també vam cantar moltes cançons. Que bones! La que més recordo? Aquesta:

http://www.youtube.com/watch?v=XvyMG0z0FZY

A holandès a l'EOI, cada setmana teníem uns vídeos d'una sèrie holandesa (adaptada per aprenents "novatos"de la llengua) per mirar a casa i fer-ne exercicis posteriors. I també cantàvem cançons! Holanda és un país que obre molt les portes a les persones que s'interessen per la seva llengua o sigui que posa a l'abast dels aprenents de Neerlandès molt de material adaptat. Una de les cançons que més gràcia m'ha fet ha estat aquesta: 

http://www.youtube.com/watch?v=U3GnT5AGIKI&feature=player_embedded

Expressió oral. Ai, l'expressió oral... Tanta falta que fa i tan poc que la treballem! Recordo molt poques activitats d'expressió oral. De fet, a part dels típics diàlegs que inventaves a la classe i després representaves (que no servien de res perquè no eren gens espontanis i la majoria de gent se'ls empollava), recordo una representació bastant patètica que vam fer a batxillerat, on per grups, representàvem alguna situació de la vida real. Jo treballava en una consulta mèdica, i em sembla que vam donar més èmfasi a que el desmai d'un dels actors semblés real a les frases que dèiem. En fi...

La comprensió lectora és més fàcil de treballar. A qui no li han donat mai un text, l'ha llegit i ha contestat preguntes? Típic... Crec que mai, a cap classe d'idiomes, m'han fet llegir un llibre. Només tinc llibres de lectura del Trinity College, que llegíem tots junts a classe i després en fèiem un examen. Era interessant i més pels que ens agrada la lectura! Però sembla que els professors ho troben una mica pèrdua de temps. 

I l'expressió escrita... sí, redaccions típiques de les que es fan en qualsevol llengua, no massa llargues, no fos cas que ens herniéssim. A les classes d'anglès sí que en treballàvem sovint, més que res per saber com es feia cada tipus de redacció (ara una carta, un currículum, una notícia, etc.) però tampoc els hi donàvem massa importància. 

Em sembla que més o menys tots hem trobat els mateixos recursos al llarg de la nostra vida, sigui quina sigui la nostra escola. Potser seria hora de buscar-ne de més innovadors i més ara que tenim Internet i moltíssima informació a l'abast, no creieu?

Avaluacions

Doncs sí, companys. Aquest blog segueix el mateix recorregut que les nostres classes de tota la vida. Després de les explicacions dels professors, dels nostres exercicis per practicar, dels milions de problemes per entendre-ho tot sense tornar-nos bojos, arriba la part més temuda: l'avaluació. Teòricament, diuen que si has anat treballant durant tot el curs, l'avaluació no t'ha de fer por. Però qui no ha patit mai un mal de panxa, o a qui no l'ha deixat mai el nòvio/a el dia abans de l'examen més important, el dia on t'ho jugues pràcticament tot? Aix... si és que tot s'ajunta, sempre...

Hi ha molts tipus d'avaluacions i segur que tots n'hem experimentat uns quants. No sempre ha sigut tot de la mateixa manera, no? Acostumem a relacionar la personalitat del professor amb el tipus d'avaluació que ens fa, o no és cert? Habitualment, si el professor/a ens cau bé o no depèn, en bona part, de la manera que tria per avaluar-nos... Anem a veure els diferents tipus d'avaluació que podem trobar, doncs.

La distinció més bàsica podria ser la de l'avaluació continuada o la final: amb la continuada ens avaluen cada dia i tot és important mentre que la final es redueix a la prova que es fa l'últim dia de classe, on s'ha d'avaluar tot. Totes les cartes es juguen el mateix dia. Quina preferiu, vosaltres? Jo em quedo clarament amb l'avaluació contínua. Sí que requereix més feina i haver d'estar sempre pendent de tot (no et pots despistar ni un segon!) però et garanteix que quan arriba la prova final no t'ho estaràs jugant tot, i et pots permetre tenir un "mal dia" de tant en tant. Crec que pràcticament sempre he tingut avaluacions continuades: no totes han estat de la mateixa manera, però. Per exemple, recordeu quan a l'escola ens avaluaven per conceptes, procediments i actitud. Això en certa manera és una avaluació continuada, perquè els procediments i l'actitud de tot el trimestre valen més que la nota de conceptes, que era habitualment, la nota de l'examen. A la universitat, per exemple, també acostumem a tenir avaluacions continuades, però es regeixen per tants per cent. M'explico: no t'ho jugues tot a l'examen final sinó que durant el trimestre vas fent treballs i altres proves o entregues que valen un tant per cent de la nota. Així doncs, et pots trobar amb assignatures on l'examen final només valgui el 30%, i que el 70% restant sigui fruit de tota la feina feta al llarg del trimestre. Les úniques vegades que he tingut avaluacions finals han estat als exàmens oficials: et passes un any estudiant per anar a fer un examen on t'ho jugues tot. Quin horror, i quins nervis!

Ara ja estem acostumats a rebre números. Portem uns quants anys fent-ho. I ja potser no ens plantegem que d'una persona que hagi tret un 6 i una que hagi tret un 8, és possible que la que hi hagi dedicat més  esforç sigui la primera, malgrat no haver assolit una nota més alta. Aquesta manera de "numerar" els nostres coneixements es coneix com a avaluació quantitativa. Però recordeu quan, de més petits, els professors ens posaven aquells comentaris de "progressa adequadament" o "falta millorar"? Aquesta era l'avaluació qualitativa, que és la que conté adjectius, matisos i comentaris. Aiii, quins temps aquells...

També hi ha una altra manera d'avaluar: no deixant que sigui sempre el professor el que ho faci i assumint també el rol d'avaluador, ja sigui coavaluant un company o autoavaluant-se un mateix. Ho heu experimentat mai? A mesura que em vaig fent gran em vaig trobant amb més situacions d'aquestes, i suposo que és perquè aquest nou paper que assumim ens ajuda a ser més crítics i a veure que podem donar molt més de nosaltres mateixos.

És veritat, però, que no podem parlar d'avaluació d'ensenyament de llengües de la mateixa manera que parlaríem d'avaluar algunes altres assignatures o activitats. L'aprenentatge de llengües no és igual per a tothom i s'han de tenir en compte les possibilitats de cadascú, la manera com aprenen i el canvi que experimenten. No tothom pot arribar al final de la mateixa manera ni havent après el mateix, no? En aquest cas, les persones no sóm màquines, i les avaluacions han de ser vàlides per a tothom.

I parlant de maneres d'avaluar: les proves que heu experimentat, com han sigut? Sempre he pensat que les proves que fèiem a l'escola no deixaven veure realment el que una persona sabia o no sabia. Les proves d'idiomes eren, bàsicament, exercicis ràpids de fer i sobretot, ràpids de corregir per no donar tanta feina a la professora. La majoria de vegades eren exercicis ja treballats a classe i que només podien tenir una resposta correcta: així no hi havia confusions i el professor/a no havia de pensar a l'hora de corregir: només marcar un tic o posar-hi una creu. Els exercicis d'expressió escrita i oral eren escassos, tot era repetitiu. Fins i tot, gent amb nivells molt baixos de l'idioma en qüestió aconseguia aprovar aprenent-se de memòria les oracions dels exercicis que sortien als llibres. Estic segura que fer això era una feinada, però realment reflectia el nivell lingüístic de les persones? NO.

Crec que l'avaluació és una de les parts principals de l'aprenentatge i que s'hauria de treballar més i millor. Coavaluar, autoavaluar-se, grabar-se, treballar l'expressió oral, i avaluar els alumnes d'una manera individual i no tant com si tots estiguéssim al mateix sac i fóssim robots, em sembla que ens ajudaria a millorar el nivell actual. Queda taaaaanta feina per fer...!