Per a començar amb aquesta nova etapa del bloc, parlarem d'una xerrada que va fer Xavier Melgarejo, psicopedagog, al programa "Singulars" de TV3. Partint de la base que a Catalunya existeix un 26% de fracàs escolar i que a Espanya aquest és del 26'5%, Melgarejo va creure necessari parlar d'alguns dels defectes i problemes de l'educació al nostre país, comentar alguns temes que a vegades es posen sobre la taula, com pot ser el cas del bilingüisme i sobretot, parlar d'un dels referents europeus en educació: Finlàndia. La seva exposició sobre el cas d'aquest país, que va durar practicament 3/4 parts del programa, va explicar els punts més importants de l'àmbit educatiu de Finlàndia i a més, ho va comparar amb altres països europeus i amb el nostre, per poder treure conclusions sobre el que ens falla.
El programa de Singulars sempre comença amb una xerrada a la taula principal on Jaume Barberà, el presentador, i la persona convidada al programa parlen sobre algun tema d'actualitat relacionat amb el que més tard s'explicarà. Aquell dia, doncs, tocava parlar de la LOMCE, la llei d'educació que el PP amb el ministre Wert al capdavant havia presentat feia poc (i que fa molt poc ha estat aprovada amb els vots del PP). L'esborrany de la llei Wert que s'havia presentat llavors deia, entre moltes altres coses, que el català passava a ser la 4a llengua a Catalunya i que els alumnes podien finalitzar la ESO i el batxillerat sense examinar-se de català. I Melgarejo, director de l'escola Claret durant molts anys, va dir el que moltes persones pensem: que això era, a banda d'una bestiesa, un atemptat. Aquesta nova llei evidencia clarament un desig de recentralitzar el procés educatiu i com ja hem vist a classe, és una llei carregada d'ideologia: la paraula "qualitat", que la trobem al títol, ens ho demostra clarament (és la idea de construir una societat amb molta qualitat encara que hi hagi diferents velocitats i que alguns alumnes es perdin pel camí).
A mesura que es van endinsant en la situació de Finlàndia, Melgarejo deixa anar la primera idea que em crida l'atenció, tot i ser completament lògica (i més per a lingüistes i amants de la lectura com nosaltres): el fracàs escolar té moltíssim a veure amb la comprensió lectora. Els nens que no la dominen fallen en tot. És totalment lògic, però algú s'hi havia fixat abans? Per què els nostres educadors, sabent això, no han posat tots els seus esforços en millorar aquesta competència bàsica? Abans de seguir veient totes les coses que fa Finlàndia i que el diferencien no només de nosaltres, sinó de tots els països europeus (o quasi tots), anem a conèixer una mica més el país: Finlàndia és un país nòrdic que té 3 comunitats de parlants, cosa que fa que el bilingüisme sigui present en tota la societat. A Finlàndia, com en d'altres països nòrdics, el luteranisme era una corrent molt forta fa molts anys, i tothom tenia la Bíblia molt present. Es veu que aquesta deia que "només se salvava qui sabia llegir". Ostres, és un dels pocs cops que veig que la Bíblia diu una cosa coherent i que m'agrada! A banda d'aquest fet, que va potenciar que tota la societat s'espavilés a saber llegir, Finlàndia sempre ha estat un país que ha cregut en la importància de dominar les seves llengües pròpies i alguna d'estrangera per a poder-se comunicar millor.
Després de donar aquests quatre apunts sobre la societat finesa, Melgarejo va abordar el sistema educatiu del país. I aquí va ser on vaig al·lucinar per complet. Finlàndia funciona tan bé perquè han dividit el seu sistema en tres engranatges que estan interrelacionats entre ells. Aquests són: el subsistema familiar, l'escolar i el sociocultural. La familia finlandesa és la primera responsable de l'educació dels fills. Existeix una gran protecció del govern envers la mare i els infants i es vigila molt que aquests estiguin ben cuidats a través d'infermeres i serveis socials que van a les cases a controlar. A més, des del govern s'ajuda econòmicament perquè mai falti ni menjar ni una bona higiene. Un fet important també i que ara sembla que es pot acabar adoptant al nostre país també, és que es controla molt que la vida laboral i l'escolar siguin compatibles.
Si ens fixem en l'entorn sociocultural de les families, veiem que Finlàndia és el país amb més llibres per habitant del món i un 80% de les famílies van a la biblioteca a llegir regularment. Us ho podeu imaginar, aquí? Ens semblaria impossible! Part d'aquest interès per la lectura ve donat perquè els programes de televisió i el cinema són subtitulats, o sigui que tothom necessita saber llegir.
I pel que fa al subsistema escolar, ens trobem amb que l'escolarització és obligatòria dels 7 als 16 anys. I per què als 7? Perquè creuen que és l'edat quan el cervell està més ben desenvolupat per apretar amb la competència lectora i l'organització del pensament. Abans d'aquesta edat és inútil ensenyar als nens perquè no ho agafaran. Aquí trenquen amb la creença de que com més aviat comencem a aprendre alguna cosa millor... i això sobta molt, perquè sempre ho hem sentit! A més, l'escola és gratuïta de la mateixa manera que ho és el material escolar, o sigui que tothom es troba en les mateixes condicions a l'hora d'aprendre. El professorat de l'escola pública és molt competent i no són funcionaris, sinó que els contracta el govern municipal (així es pot controlar millor els docents i el nivell de les classes que impartiran). Aquest professorat ha hagut de passar moltes proves abans de poder donar classes. La seva formació consta de 3 fases: la fase A, que és una espècie de selectivitat, on la nota de tall és d'un 9 i pico sobre 10. La fase B que consta d'una sèrie d'entrevistes per veure la sensibilitat, l'actitud i la vocació d'aquests futurs professors i la fase C, que consisteix en cursar un màster obligatòriament dividit en hores de formació més hores de pràctiques en centres d'excel·lència i la tesina de final de carrera per a ser capaç d'investigar.
Un parell més de fets a remarcar són que quan es detecten nens amb problemes se'ls ajuda des del principi per a poder oferir una educació correcta i adequada a les seves necessitats. I, atenció! Una dada molt important és que COM A MOLT, trobem 15 alumnes per aula. 15 ALUMNES! Aquí en som quasi el doble... i això tenint en compte que si a la classe hi ha nens amb dificultats greus, el nombre d'alumnes no pot passar de 10. I l'altre és que tots els nens des del 1950 tenen un àpat gratuït a l'escola organitzat pel Consell de Pediatria Nacional. Així, tots els nens estan en igualtat d'oportunitats i no es troben amb nens que no poden aprendre per falta de sucre o altres coses bàsiques i essencials.
I direu, una educació així comporta un gasto econòmic que molts dels altres països no podrien assumir, veritat? Doncs no... La despesa de Finlàndia per estudiant és de 54.000 euros, que s'acosta bastant a la d'Espanya (46.000 €) però que s'allunya de països com Dinamarca i Noruega, que hi destinen uns 70.000 euros per alumne i obtenen pitjors resultats.
Amb totes aquestes coses que hem comentat doncs, no és d'estranyar que des del 1992 Finlàndia tingui la 1ª posició a la prova IED de competència lectora, que quedi en 2ª o 3ª posició a l'informe PISA o que tingui un 95% de la població graduada en Eduació Secundària. Potser que comencem a treballar fort si algundia ens hi volem assemblar ni que sigui una mica!
No hay comentarios:
Publicar un comentario