Teories psicològiques

Bon dia! 

Avui ens centrarem a parlar de les teories psicològiques que he trobat al llarg del meu aprenentatge. Bfff... la veritat és que cada dia se'm fa més complicat pensar sobre tot el que he trobat i he viscut a l'escola. Em marejo només d'intentar saber amb quines teories psicològiques m'han educat! Suposo que és perquè no és tan fàcil col·locar-les en un sac o en un altre, sinó que totes les classes que hem rebut poden contenir diverses teories. La primera teoria de la que parlaré és el conductisme, doncs crec que és la que més vegades he experimentat. És la manera més fàcil d'ensinistrar els alumnes perquè aprenguin una llengua. Es tracta de donar un petit fragment d'estructura (que funcionaria com a estímul) i fer que els alumnes l'aprenguin per repetició (que seria la resposta a aquest estímul). Per tant, tots els exercicis tenen el mateix objectiu: memoritzar i repetir l'estructura fins que s'aprèn. Ningú sap el perquè d'aquesta estructura ni li veu la lògica que a moltes llengües podem trobar, però tothom s'ho aprèn perfectament. Us sonen les classes d'anglès realitzades d'aquesta manera? Perquè les meves a l'escola eren pràcticament totes així! Potser les classes de català i de castellà també ho eren però en aquests casos em costa més de veure, perquè aquestes llengües són les que utilitzem habitualment per comunicar-nos i potser no ens fa tanta falta treballar altres parts com poden ser l'expressió oral... sinó que el que necessitem és saber com funcionen l'ortografia i la gramàtica per escriure correctament. 

De totes maneres, i tornant al tema de quines teories psicològiques fèiem servir a les classes d'aquestes tres llengües, que són les principals que tots hem estudiat, em crida molt l'atenció veure que la manera d'ensenyar i els llibres estan fets amb teories diferents. M'explico: mentre que el professor solia utilitzar aquesta teoria conductista per tenir-nos a tots "ensinistrats" (sé que és una paraula lletja, però no us hi fa pensar? Utilitzant aquesta teoria el professor garanteix que tothom aprendrà les normes gramaticals i les estructures correctament i no haurà de buscar maneres alternatives i dinàmiques d'ensenyar) els llibres, cada vegada més, incloïen noves teories que buscaven un aprenentatge més divers i dinàmic. Per exemple, qui no ha tingut llibres de text on cada tema comencés amb un text i amb unes preguntes de comprensió lectora? Aquest exercici ja no és conductisme sinó que el podríem considerar un exercici típic de cognitivisme. El cognitivisme és la teoria que ens diu que entre l'estímul i la resposta hi ha processos cognitius actius, és a dir, que hi ha una part de reflexió lingüística i de tractament de l'error. A part d'aquests exercicis, recordo que a cada tema podíem trobar també idees per fer exposicions orals o debats a classe, fet que segurament ens hagués fet millorar a tots... però la veritat és que poques vegades ho podíem dur a terme. Entenc, però, que no ha de ser fàcil pels professors: si esculls un mètode o una teoria molt "lliure" t'arrisques a que els alumnes que vagin més fluixos o que tinguin més problemes no aprenguin tot el que haurien, i això és perjudicial per a la seva feina. En canvi, els és més fàcil dur la programació feta des de principi de curs d'una manera més lligada i buscar mètodes que permetin a tots els alumnes aprendre i adquirir si més no, les estructures bàsiques de la llengua en qüestió. I si el que els professors busquen és aquesta simplicitat, crec sincerament que el conductisme és el millor mètode que es pot aplicar (malgrat que a mi no m'agradi gens).

Per acabar, m'agradaria explicar algunes vegades (poques pel meu gust), que he après mitjançant altres teories psicològiques com són l'humanisme, el constructivisme i el socioconstructivisme. Les dues primeres em fan pensar en les classes del Trinity College de les quals ja us he parlat. Cada dia quan arribàvem, teníem una estona per comentar amb els companys qualsevol cosa que volguessim: què havíem fet el cap de setmana, una pel·lícula que havíem vist, alguna cosa que sobre la qual volguessim generar debat, etc. Sempre amb la llengua en qüestió i posant èmfasi el l'estat de la persona, en l'estadi personal i en la llibertat i la individualització: mai s'obligava a ningú  a intervenir i es tenia molt en compte que cadascú tenia un nivell diferent i unes necessitats personals que no havien de coincidir obligatòriament amb les dels companys. Així doncs, aquests moments servien per explaiar-nos  i viure la llengua d'una manera diferent. També es fomenten molt les situacions de rol i simulacions: qui no ha representat mai una escena de la vida real en una classe de llengua estrangera? D'aquesta manera, a part de fer les classes amenes i divertides, aconsegueixes sentir la llengua més propera. A francès durant el batxillerat fèiem una cosa semblant: cada dia quan arribàvem explicàvem alguna anècdota o alguna notícia que ens hagués sorprès. No havíem de parlar gaire estona però en canvi, parlar era obligatori; suposo que per aquest motiu no va funcionar de la mateixa manera, perquè els propensos a tenir vergonya, com jo, ho passàvem bastant malament. 

El constructivisme, com us he dit, també em recorda bastant a aquelles classes del Trinity (que pesada que sóc, n'estic completament enamorada!). L'aprenentatge és un procés constructiu: podríem dir que es tracta sempre d'anar col·locant peces i reforçar-les perquè s'aguantin bé i per poder tirar endavant. Quan s'aprenen nous coneixements, primer trobem un període d'assimilació (el que és nou es modifica a fi d'integrar-lo en el que ja se sap) i d'acomodació (el que ja se sap es modifica a fi de poder acollir el que arriba nou). D'aquesta manera, s'aconsegueix un equilibri essencial per a l'aprenentatge de llengües. Dic que em recorda a les classes del Trinity perquè allà, quan se'ns ensenyava alguna cosa nova, el que fèiem era seguir parlant i intentar trobar situacions en les que la poguessim fer servir però no pas de forma repetivita, sinó que la necessitessim per dir el que volíem dir.

I ja per últim, m'agradaria comentar el socioconstructivisme: és la teoria que creu que els factors socials tenen una importància cabdal en l'aprenentatge de les llengües. Es tracta de situar l'aprenentatge en context. Qui no s'ha trobat, sinó, en situacions com aquesta? 

En anglès, potser les classes en què he rebut més educació socioconstructivista ha estat també al Trinity College, ja que com que tot anava orientat a la producció oral i enfocat a aprovar l'examen oral que ens venia a fer un professor anglès a final de curs, aquestes situacions les treballàvem bastant. Però on he viscut més la relació entre la cultura del país i la llengua ha estat a l'EOI aprenent Neerlandès. Des del primer dia de primer curs ens han deixat molt clar que per aprendre bé una llengua has de conèixer bé la cultura d'aquell país i de les persones que la parlen i has d'aconseguir arribar a pensar una mica com elles. I crec que això és molt cert i molt interessant. 

Fins aquí doncs, les teories psicològiques amb les que m'he anat trobant. No us sembla tot una mica complicat de veure i de definir? Em sembla que ni els mateixos professors que he tingut saben què estan utilitzant, i com podrien millorar les seves classes si es documentessin més sobre teories i mètodes d'aprenentatge! Què en penseu vosaltres?

Fins aviat.

Ariadna

Teories lingüístiques

Estimats companys,

Avui toca parlar de les teories lingüístiques que he anat trobant al llarg de la meva vida. Bé, la veritat és que quan les he anat experimentant no tenia ni la més remota idea de que allò eren diferents teories lingüístiques, però ara que les hem estudiat, tot em sonava d'haver-ho viscut en algun moment de la meva vida d'estudiant.

El primer mètode d'ensenyament de llengües que em ve al cap a l'hora de recordar les teories lingüístiques que he experimentat algun cop és el de la gramàtica tradicional. Aquell amb el que els estudiants de batxillerat humanístic hem après grec i llatí. Aquell amb el que tots teníem una gramàtica greco-llatina perfecte i fèiem unes bones traduccions (o no tan bones, va...) però que després no ens permetia produir ni una sola paraula en aquella llengua. Ni una paraula. Que, a veure, tampoc és que tingués molt d'interès en parlar ni grec ni llatí, però... potser dir alguna coseta hauria estat interessant, no? Bé doncs sí, podríem dir que sí que he tingut contacte amb la gramàtica tradicional en alguns moments del meu procés d'aprenentatge, i no m'ha agradat gens. Els alumnes semblaven màquines de memoritzar normes gramaticals per després vomitar-les, i de tant en tant, poder-hi jugar una mica. Avorriment màxim...

Les classes d'anglès a l'escola de les quals habitualment sempre ens queixem, crec que tenen una base que té molt a veure amb el mètode de la gramàtica tradicional, tot i que per sort té a més una part d'estructuralisme bastant important. O si més no, així eren les classes que rebia jo! M'explico: els professors utilitzaven el mètode de la gramàtica tradicional per a fer les explicacions de les normes gramaticals. Arribaven a classe, presentaven el tema, deixaven anar tota la teoria, nosaltres preníem apunts de tot el que podíem i després, ens dedicàvem a repetir la norma fins que la memoritzàvem. Així, dia rere dia. Setmana rere setmana. Curs rere curs. Sempre. Problema? Que els alumnes teníem la teoria molt ben apresa (la tercera persona del singular dels verbs anglesos en present porta -S final!), però moltes vegades ningú sabia ni quina era la tercera persona del singular del present ni sabíem què havíem de fer ni ho recordavem quan no fèiem exercicis dedicats exclusivament a aquesta punyetera essa. 

Per sort, però, els llibres de text han anat evolucionant i poc a poc han anat incorporant una part d'estructuralisme molt important. O a cas no us sonen els exercicis típics d'omplir buits, de transformar oracions, de completar diàlegs dirigits per a després representar-los sense haver entès pràcticament res del que estàvem fent? Són els exercicis que sempre ens tocava fer després d'haver après les normes gramaticals per a seguir practicant el tema que s'havia estudiat. Jo no dic que estiguessin malament, però es basaven massa en una repetició que a l'hora de la veritat, de poc ens serveix... però potser al principi són necessaris.

Bé doncs, les classes d'anglès que he rebut a l'escola han sigut sempre així.  Catorze anys seguint la mateixa estructura fa que et cansis i que busquis desesperat altres formes d'aprendre. I així, buscant, vaig trobar el Trinity College i els cursos que s'oferien a la meva escola, tal com ja us vaig explicar a la primera entrada. Quin canvi! Quantes coses noves! I quina vergonya, Déu meu! Jo (i la resta de companys), que pràcticament mai havíem dit ni una paraula en anglès perquè a les classes normals no ho treballàvem mai i ens vam trobar, de cop, immersos en unes classes que ara puc definir com totalment pragmàtiques. Parlar, parlar, parlar, parlar i més parlar. La professora ens explicava la gramàtica de la mateixa manera que ho feien els altres professors (perquè les explicacions són necessàries eh, ara no us penseu que em semblen malament!), però un cop explicades, estava prohibit escriure més: tocava comunicar-nos. Era l'hora de crear situacions quotidianes, tasques que requerissin utilitzar la norma nova i tot el que ja teníem après, excuses per no parar de parlar entre nosaltres. I res no era preparat, tot havia de ser espontani. Una de les característiques de la pragmàtica és buscar la consecució de la comunicació, és a dir, no tallar la comunicació, deixant les correccions per més endavant. I això era un dels èxits de la classe: no et senties com si contínuament un professor t'estigués avaluant i per tant no tenies por, sinó que et deixaves anar i parlaves, que era el que es buscava realment. El professor (professora en el meu cas: Ana Del Grande, quina dona!) et controlava igualment, escoltava atentament tot el que deies i si veia que repeties un error constantment i sense ser-ne conscient, al final de l'activitat t'ho feia saber i et corregia. Però mentre això no passava, et senties lliure per poder utilitzar l'anglès com si visquessis situacions reals i el necessitessis. 

Una cosa semblant passava a les classes de francès que tenia a batxillerat. El grup era reduït (10 persones) i el professor era molt actiu i era molt conscient de les mancances que teníem i dels problemes que els mètodes tradicionals ocasionaven. Ell intentava fer bastants exercicis orals, però mai vam aconseguir la fluïdesa ni la comoditat de les classes d'anglès. Segurament això és degut al fet que no teníem el mateix nivell de francès que d'anglès ni estàvem tan acostumats a sentir-lo ni a utilitzar-lo. De totes maneres, les classes eren divertides i completes, i la veritat és que hagués allargat el batxillerat uns quants anys més per poder seguir amb aquell professor i aquella manera de fer. Era divertit! 

Després d'haver resumit una mica les meves experiències viscudes amb les diverses teories lingüístiques, he de dir que crec que totes tenen coses positives que es poden aprofitar. Em sembla que l'error dels professors és agafar una teoria i fer-se'n tan fan, que oblidin que les altres també tenen coses bones. Una bona barreja d'aquestes tres que hem comentat (gramàtica tradicional, estructuralisme i pragmàtica), i potser afegint-hi algunes pinzellades d'algunes altres (que n'hi ha moltíssimes per triar i remenar) pot fer que l'aprenentatge sigui fàcil, bo i amè. I que en puguis guardar un bon record! 

Fins aquí l'entrada d'avui. Pròximament, més! Gràcies i fins aviat lingüistes!