Teories lingüístiques

Estimats companys,

Avui toca parlar de les teories lingüístiques que he anat trobant al llarg de la meva vida. Bé, la veritat és que quan les he anat experimentant no tenia ni la més remota idea de que allò eren diferents teories lingüístiques, però ara que les hem estudiat, tot em sonava d'haver-ho viscut en algun moment de la meva vida d'estudiant.

El primer mètode d'ensenyament de llengües que em ve al cap a l'hora de recordar les teories lingüístiques que he experimentat algun cop és el de la gramàtica tradicional. Aquell amb el que els estudiants de batxillerat humanístic hem après grec i llatí. Aquell amb el que tots teníem una gramàtica greco-llatina perfecte i fèiem unes bones traduccions (o no tan bones, va...) però que després no ens permetia produir ni una sola paraula en aquella llengua. Ni una paraula. Que, a veure, tampoc és que tingués molt d'interès en parlar ni grec ni llatí, però... potser dir alguna coseta hauria estat interessant, no? Bé doncs sí, podríem dir que sí que he tingut contacte amb la gramàtica tradicional en alguns moments del meu procés d'aprenentatge, i no m'ha agradat gens. Els alumnes semblaven màquines de memoritzar normes gramaticals per després vomitar-les, i de tant en tant, poder-hi jugar una mica. Avorriment màxim...

Les classes d'anglès a l'escola de les quals habitualment sempre ens queixem, crec que tenen una base que té molt a veure amb el mètode de la gramàtica tradicional, tot i que per sort té a més una part d'estructuralisme bastant important. O si més no, així eren les classes que rebia jo! M'explico: els professors utilitzaven el mètode de la gramàtica tradicional per a fer les explicacions de les normes gramaticals. Arribaven a classe, presentaven el tema, deixaven anar tota la teoria, nosaltres preníem apunts de tot el que podíem i després, ens dedicàvem a repetir la norma fins que la memoritzàvem. Així, dia rere dia. Setmana rere setmana. Curs rere curs. Sempre. Problema? Que els alumnes teníem la teoria molt ben apresa (la tercera persona del singular dels verbs anglesos en present porta -S final!), però moltes vegades ningú sabia ni quina era la tercera persona del singular del present ni sabíem què havíem de fer ni ho recordavem quan no fèiem exercicis dedicats exclusivament a aquesta punyetera essa. 

Per sort, però, els llibres de text han anat evolucionant i poc a poc han anat incorporant una part d'estructuralisme molt important. O a cas no us sonen els exercicis típics d'omplir buits, de transformar oracions, de completar diàlegs dirigits per a després representar-los sense haver entès pràcticament res del que estàvem fent? Són els exercicis que sempre ens tocava fer després d'haver après les normes gramaticals per a seguir practicant el tema que s'havia estudiat. Jo no dic que estiguessin malament, però es basaven massa en una repetició que a l'hora de la veritat, de poc ens serveix... però potser al principi són necessaris.

Bé doncs, les classes d'anglès que he rebut a l'escola han sigut sempre així.  Catorze anys seguint la mateixa estructura fa que et cansis i que busquis desesperat altres formes d'aprendre. I així, buscant, vaig trobar el Trinity College i els cursos que s'oferien a la meva escola, tal com ja us vaig explicar a la primera entrada. Quin canvi! Quantes coses noves! I quina vergonya, Déu meu! Jo (i la resta de companys), que pràcticament mai havíem dit ni una paraula en anglès perquè a les classes normals no ho treballàvem mai i ens vam trobar, de cop, immersos en unes classes que ara puc definir com totalment pragmàtiques. Parlar, parlar, parlar, parlar i més parlar. La professora ens explicava la gramàtica de la mateixa manera que ho feien els altres professors (perquè les explicacions són necessàries eh, ara no us penseu que em semblen malament!), però un cop explicades, estava prohibit escriure més: tocava comunicar-nos. Era l'hora de crear situacions quotidianes, tasques que requerissin utilitzar la norma nova i tot el que ja teníem après, excuses per no parar de parlar entre nosaltres. I res no era preparat, tot havia de ser espontani. Una de les característiques de la pragmàtica és buscar la consecució de la comunicació, és a dir, no tallar la comunicació, deixant les correccions per més endavant. I això era un dels èxits de la classe: no et senties com si contínuament un professor t'estigués avaluant i per tant no tenies por, sinó que et deixaves anar i parlaves, que era el que es buscava realment. El professor (professora en el meu cas: Ana Del Grande, quina dona!) et controlava igualment, escoltava atentament tot el que deies i si veia que repeties un error constantment i sense ser-ne conscient, al final de l'activitat t'ho feia saber i et corregia. Però mentre això no passava, et senties lliure per poder utilitzar l'anglès com si visquessis situacions reals i el necessitessis. 

Una cosa semblant passava a les classes de francès que tenia a batxillerat. El grup era reduït (10 persones) i el professor era molt actiu i era molt conscient de les mancances que teníem i dels problemes que els mètodes tradicionals ocasionaven. Ell intentava fer bastants exercicis orals, però mai vam aconseguir la fluïdesa ni la comoditat de les classes d'anglès. Segurament això és degut al fet que no teníem el mateix nivell de francès que d'anglès ni estàvem tan acostumats a sentir-lo ni a utilitzar-lo. De totes maneres, les classes eren divertides i completes, i la veritat és que hagués allargat el batxillerat uns quants anys més per poder seguir amb aquell professor i aquella manera de fer. Era divertit! 

Després d'haver resumit una mica les meves experiències viscudes amb les diverses teories lingüístiques, he de dir que crec que totes tenen coses positives que es poden aprofitar. Em sembla que l'error dels professors és agafar una teoria i fer-se'n tan fan, que oblidin que les altres també tenen coses bones. Una bona barreja d'aquestes tres que hem comentat (gramàtica tradicional, estructuralisme i pragmàtica), i potser afegint-hi algunes pinzellades d'algunes altres (que n'hi ha moltíssimes per triar i remenar) pot fer que l'aprenentatge sigui fàcil, bo i amè. I que en puguis guardar un bon record! 

Fins aquí l'entrada d'avui. Pròximament, més! Gràcies i fins aviat lingüistes!