Jo i les meves llengües

Estimats companys d'assignatura,

He intentat diverses vegades que la meva família es posi d'acord sobre quina és la primera paraula que vaig dir, però cada vegada que trec el tema el menjador es converteix, de sobte, en el mercat del poble. Quin guirigall! Tothom hi vol dir la seva, i tothom en recorda una de diferent! Hagués estat molt bé tenir algú gravant-me constantment durant tota la meva vida, com si d'un personatge famós es tractés, i així evitaríem tots aquests mal de caps... La veritat és que els costa arrencar, però un cop ho fan no saben parar. 

Mentre la meva tieta i me mare coincideixen en explicar-me que el que més repetia de petita era abo i aixa (de Caprabo i La Caixa... senyal que em tenien moltes hores davant la televisió mirant anuncis!), el meu pare insisteix a recordar-me que el primer que vaig dir, i que repetia a totes hores era pama. Algú podria pensar que era una barreja de papa i mama, i de fet jo també ho crec... però ell està convençut que pama anava només dirigit a ell. I qualsevol li fa entendre el contrari! També recorda, orgullós, com cada dia de camí a la guarderia paràvem a veure uns peixitos taronges que hi havia a l'entrada d'una casa. Allà, observant-los i assenyalant-los vaig aprendre una paraula nova: xiiiiiitus, cridava entusiasmada! (això sí que ho recordo eh, o sigui que és verídic!).

Durant aquestes reunions familiars doncs, m'és impossible saber quin és l'ordre real en què van aparèixer les meves primeres paraules, però sí que ens serveixen per fer-nos uns farts de riure. Normal! Sobretot quan em van explicar que la primera paraula llarga que vaig aprendre (erròniament, per mala sort) va ser escombrassaries. Tinc tendència innata a complicar-me la vida, ho sé... ja ho anireu descobrint! El que sí us puc assegurar però, és que totes les paraules que vaig produir durant els meus primers anys de vida van ser en català. És la meva llengua materna i l'única que he escoltat i parlat habitualment durant tota la meva vida a casa, a l'escola, a l'institut, a les classes de música, de ball, a tot arreu... I és que ja no es tracta només de que sigui la llengua familiar, sinó que n'estic completament enamorada. La trobo una llengua viva, preciosa, agradable... en definitiva, que m'agrada molt i que m'hi sento molt còmoda. 

La meva segona llengua és el castellà. Entenc que això que diré ara pot ser motiu de crítica però vull que aquest blog sigui una reflexió sincera sobre les meves llengües i la visió que en tinc, i si no ho digués no estaria complint aquest principi. El castellà ha estat sempre, per a mi, una llengua estrangera com ho poden ser l'anglès, el francès, el xinès o el swahili. La considero la meva segona llengua perquè és a la que he estat més exposada després del català, gràcies a veure-la, llegir-la i sentir-la constantment a tot arreu (avantatges de viure en un país “bilingüe”, suposo), però d'aquí a sentir-la com a pròpia hi ha un pas. Considero que en tinc un nivell alt, però reconec que no m'hi puc expressar de la mateixa manera que ho faria una persona realment bilingüe o castellanoparlant.

Les altres llengües que formen part de la meva vida actualment són quatre: l'anglès, el francès, la llengua de signes catalana i l'holandès. Més endavant us explicaré perquè estudio holandès, no patiu... ja sé que ara us pot semblar estrany, però ho acabareu entenent, us ho prometo!

La llengua anglesa em té el cor robat, ho confesso. Veureu, el meu pare és el president de la European Country Music Association (ECMA pels entesos), i tota la música que ha sonat sempre a casa meva des d'abans que jo fos concebuda, ha estat country, i per tant, gent cantant en anglès (Bueno, de tant en tant sonava el Tomeu Penya i el Coyote Dax, però aquests moments no compten, d'acord?). A l'escola la vam començar a estudiar als quatre anys. No fèiem coses massa complicades sinó que cantàvem cançons, apreníem vocabulari bàsic, jugàvem... però a mi m'agradava molt! Fins i tot a 2n de primària vaig guanyar un diploma. Apuntava maneres, eh?

Doncs no, no, la veritat és que no... Les coses es van anar complicant, i a 6è de primària, a cada examen, hi havia un exercici de redacció. Allò era impossible! Sempre el deixava en blanc perquè era incapaç de concentrar-me i entendre per què servia cada temps verbal, ni com es conjugaven, ni quan n'havia de fer servir un i quan un altre. I entre que no en tenia ni idea i que em passava les classes xerrant (m'encanta parlar!), va arribar el primer trimestre de 1r d'ESO i vaig suspendre anglès. La veritat és que em va ser bastant igual fins que durant les vacances de Nadal ens vam trobar a la professora al McDonalds. Ella sabia que el meu pare parlava anglès perfectament, i mirant-me amb aquesta cara que miren els professors que t'han suspès, li va dir: "Rafel, quan tornem de vacances hauríem de quedar un dia i parlar de perquè ha suspès anglès l'Ariadna". Déu meu, aquesta frase em va fer reaccionar de cop! Quina vergonya! Jo que mai havia suspès res... I ara el meu pare havia d'anar al despatx de la professora a escoltar com aquesta li explicava que em passava les classes parlant i rient i que no tenia ni idea d'anglès. La xerrada no va fer falta, perquè des d'aquell mateix dia em vaig posar les piles perquè allò no tornés a passar. A més, vaig decidir apuntar-me als cursos del Trinity College que l'AMPA del col·legi oferia gratuïtament. Allò va ser la meva salvació, la millor decisió que he pres mai. Cursos orals d'anglès amb la millor professora del món mundial! No us podeu ni imaginar com vaig aprendre amb aquells cursos, com va pujar el meu nivell d'anglès, i el més important, com van aconseguir que m'enamorés completament d'aquest idioma i d'Anglaterra. Més endavant ja us explicaré com funcionaven les classes i faré propaganda del Trinity College... no patiu, que tot arribarà!

La meva tercera llengua estrangera és el francès. Vaig estudiar-lo de 3r d'ESO a 2n de Batxillerat. Els dos primers anys podem considerar-los una pèrdua de temps. Suposo que és culpa de tenir professors incompetents... de tres hores de francès a la setmana que fèiem, una escoltàvem “Les misérables” (la professora apretava el play i el pause mentre traduïa el que deia el casset), una altra cantàvem cançons i la tercera fèiem exercicis de gramàtica i vocabulari. Pel nostre compte haguéssim après més, em sembla. En canvi, els dos anys de batxillerat van ser magnífics. Cada dia miràvem algun vídeo de notícies relacionades amb França o altres països francòfons, o bé llegíem retalls de diari. Això, a part de fer-te millorar la comprensió oral i lectora, et feia establir un lligam important amb el país. Fèiem exercicis orals, cantàvem cançons, apreníem gramàtica i un munt de vocabulari... però sempre de manera amena i interactiva. El llibre, que portava per nom C'est la vie!, em va agradar molt. No hi havia mai temps per avorrir-se i em sembla que això és una de les coses més importants en una classe! Quan vaig començar la carrera em vaig plantejar seguir fent francès perquè ja tenia un bon nivell, però... la Llengua de Signes Catalana (LSC) es va creuar pel meu camí. Sempre havia tingut curiositat per tot el que envoltava les llengües de signes i vaig pensar que estudiar-la a la carrera era una oportunitat única. Sempre podia fer francès i alemany més endavant, a qualsevol acadèmia o pel meu compte! I vaig prendre aquesta decisió. M'ha fet suar molt, la LSC. Moltíssim. L'he trobat (i la trobo) dificilíssima, i més si ets una persona tímida com jo. Però la persistència i moooooooltes moltes hores de classes dins i fora de la universitat m'han fet millorar i tenir ganes de passar-me hores i hores signant. Fantàstic!

I ja per últim, que m'enrotllo com una persiana, us explico la meva aventura amb l'holandès. Veureu, jo sóc de Palafrugell, del bell mig de la Costa Brava, i aquella zona a l'estiu es farceix de pixapins i d'holandesos. El català “estàndard” amb accent xava ja el parlo des que visc a Barcelona, però l'holandès... la veritat és que fins l'any passat em sonava a xino. I ja sé que pràcticament tots els holandesos parlen anglès, però vaig pensar que si a part d'anglès i francès parlava holandès (encara que fossin quatre coses bàsiques) sempre em seria més fàcil buscar feines a l'estiu... i em vaig apuntar a la EOI Drassanes (Barcelona) a estudiar 1r de Neerlandès (que és el nom amb el qual ens hi hauríem de referir, però sempre s'entén abans si dic Holandès, oi?). La veritat és que encara no us puc dir masses coses en aquesta llengua, però ho intento... El que m'ha quedat mooooolt i molt clar, és que si et pregunten com estàs (Hoe gaat het met jou?) i estàs molt bé has de respondre: PRIMA! Segur que d'aquesta no us en podeu oblidar...

Cada dia noto més que em faig gran i cada dia que passa em costa més retenir les coses, però tinc clar que vull seguir aprenent idiomes i descobrint noves maneres d'entendre el món. Els meus objectius més propers en matèria de llengües són aprendre alemany i poder-me defensar en italià i portuguès. I llavors, suposo que haurem d'aprendre alguna llengua com el xinès, el rus o l'àrab... La veritat és que em fa una mica de mandra, perquè tenen pinta de ser molt difícils i això de canviar d'alfabet em sembla molt complicat! Però si volem seguir connectats al món, és el que toca ara mateix. 

Per acabar (si em deixo coses les explicaré el pròxim dia, no us alarmeu, que tenim temps de sobres per anar-nos coneixent!) em toca parlar una mica sobre l'assignatura. Vaig matricular-me a Ensenyament de Llengües perquè no descarto la possibilitat de dedicar-me a la docència en un futur, i perquè sempre m'ha interessat saber on ens estem equivocant en matèria de llengües. Què fem malament? Com podríem aprendre millor idiomes? Com ho podríem fer per evitar el nivell tan baix d'anglès o de llengües estrangeres que existeix a les nostres escoles, a la nostra societat? El meu treball de recerca de Batxillerat, que portava per títol “L'aprenentatge de l'anglès”, ja parlava de mètodes d'ensenyament i d'aprenentatge i anava bastant lligat a tot el que em penso que tractarem a l'assignatura. Ara doncs, el que tinc ganes és de seguir-hi aprofundint i de seguir aprenent i descobrint. Ja veurem com va.

Ostres! I perdoneu per no haver-me presentat. Em dic Ariadna Corbí i Viella, tinc 20 anys, sóc de Palafrugell i quan començo a escriure no puc parar. Em sap greu! Intentaré explicar-vos coses interessants perquè no m'acabeu odiant, però si no ho aconsegueixo mireu-ne la part positiva: ja no haureu de gastar més diners en Dormidina o altres remeis per adormir-vos. Amb llegir-me a mi en tindreu suficient...

Fins la setmana que ve companys!

 (Jo us he avisat!)