Avaluacions

Doncs sí, companys. Aquest blog segueix el mateix recorregut que les nostres classes de tota la vida. Després de les explicacions dels professors, dels nostres exercicis per practicar, dels milions de problemes per entendre-ho tot sense tornar-nos bojos, arriba la part més temuda: l'avaluació. Teòricament, diuen que si has anat treballant durant tot el curs, l'avaluació no t'ha de fer por. Però qui no ha patit mai un mal de panxa, o a qui no l'ha deixat mai el nòvio/a el dia abans de l'examen més important, el dia on t'ho jugues pràcticament tot? Aix... si és que tot s'ajunta, sempre...

Hi ha molts tipus d'avaluacions i segur que tots n'hem experimentat uns quants. No sempre ha sigut tot de la mateixa manera, no? Acostumem a relacionar la personalitat del professor amb el tipus d'avaluació que ens fa, o no és cert? Habitualment, si el professor/a ens cau bé o no depèn, en bona part, de la manera que tria per avaluar-nos... Anem a veure els diferents tipus d'avaluació que podem trobar, doncs.

La distinció més bàsica podria ser la de l'avaluació continuada o la final: amb la continuada ens avaluen cada dia i tot és important mentre que la final es redueix a la prova que es fa l'últim dia de classe, on s'ha d'avaluar tot. Totes les cartes es juguen el mateix dia. Quina preferiu, vosaltres? Jo em quedo clarament amb l'avaluació contínua. Sí que requereix més feina i haver d'estar sempre pendent de tot (no et pots despistar ni un segon!) però et garanteix que quan arriba la prova final no t'ho estaràs jugant tot, i et pots permetre tenir un "mal dia" de tant en tant. Crec que pràcticament sempre he tingut avaluacions continuades: no totes han estat de la mateixa manera, però. Per exemple, recordeu quan a l'escola ens avaluaven per conceptes, procediments i actitud. Això en certa manera és una avaluació continuada, perquè els procediments i l'actitud de tot el trimestre valen més que la nota de conceptes, que era habitualment, la nota de l'examen. A la universitat, per exemple, també acostumem a tenir avaluacions continuades, però es regeixen per tants per cent. M'explico: no t'ho jugues tot a l'examen final sinó que durant el trimestre vas fent treballs i altres proves o entregues que valen un tant per cent de la nota. Així doncs, et pots trobar amb assignatures on l'examen final només valgui el 30%, i que el 70% restant sigui fruit de tota la feina feta al llarg del trimestre. Les úniques vegades que he tingut avaluacions finals han estat als exàmens oficials: et passes un any estudiant per anar a fer un examen on t'ho jugues tot. Quin horror, i quins nervis!

Ara ja estem acostumats a rebre números. Portem uns quants anys fent-ho. I ja potser no ens plantegem que d'una persona que hagi tret un 6 i una que hagi tret un 8, és possible que la que hi hagi dedicat més  esforç sigui la primera, malgrat no haver assolit una nota més alta. Aquesta manera de "numerar" els nostres coneixements es coneix com a avaluació quantitativa. Però recordeu quan, de més petits, els professors ens posaven aquells comentaris de "progressa adequadament" o "falta millorar"? Aquesta era l'avaluació qualitativa, que és la que conté adjectius, matisos i comentaris. Aiii, quins temps aquells...

També hi ha una altra manera d'avaluar: no deixant que sigui sempre el professor el que ho faci i assumint també el rol d'avaluador, ja sigui coavaluant un company o autoavaluant-se un mateix. Ho heu experimentat mai? A mesura que em vaig fent gran em vaig trobant amb més situacions d'aquestes, i suposo que és perquè aquest nou paper que assumim ens ajuda a ser més crítics i a veure que podem donar molt més de nosaltres mateixos.

És veritat, però, que no podem parlar d'avaluació d'ensenyament de llengües de la mateixa manera que parlaríem d'avaluar algunes altres assignatures o activitats. L'aprenentatge de llengües no és igual per a tothom i s'han de tenir en compte les possibilitats de cadascú, la manera com aprenen i el canvi que experimenten. No tothom pot arribar al final de la mateixa manera ni havent après el mateix, no? En aquest cas, les persones no sóm màquines, i les avaluacions han de ser vàlides per a tothom.

I parlant de maneres d'avaluar: les proves que heu experimentat, com han sigut? Sempre he pensat que les proves que fèiem a l'escola no deixaven veure realment el que una persona sabia o no sabia. Les proves d'idiomes eren, bàsicament, exercicis ràpids de fer i sobretot, ràpids de corregir per no donar tanta feina a la professora. La majoria de vegades eren exercicis ja treballats a classe i que només podien tenir una resposta correcta: així no hi havia confusions i el professor/a no havia de pensar a l'hora de corregir: només marcar un tic o posar-hi una creu. Els exercicis d'expressió escrita i oral eren escassos, tot era repetitiu. Fins i tot, gent amb nivells molt baixos de l'idioma en qüestió aconseguia aprovar aprenent-se de memòria les oracions dels exercicis que sortien als llibres. Estic segura que fer això era una feinada, però realment reflectia el nivell lingüístic de les persones? NO.

Crec que l'avaluació és una de les parts principals de l'aprenentatge i que s'hauria de treballar més i millor. Coavaluar, autoavaluar-se, grabar-se, treballar l'expressió oral, i avaluar els alumnes d'una manera individual i no tant com si tots estiguéssim al mateix sac i fóssim robots, em sembla que ens ajudaria a millorar el nivell actual. Queda taaaaanta feina per fer...!