Enfocament i organització de les classes

Segur que tots heu tingut la impressió, algun cop a la vida, que el professor/a havia vingut a classe sense tenir ni la més remota idea del que anava a fer o a ensenyar. Que ni s'ho havia plantejat, ni hi havia pensat. I també segur que tots heu trobat professors que portaven les classes completament preparades, que semblava que tenien fins i tot els minuts contats. O m'equivoco? 

La preparació prèvia de les classes és una cosa molt personal i que depèn molt de cada professor. Habitualment, els professors novells tendeixen més a tenir les classes completament preparades per evitar que surtin imprevistos i que les coses surtin malament. Quins nervis! Jo això ho he pogut viure a les classes de ball que dóno: al principi de tot portava les classes súper preparades, fins i tot m'apuntava en un paper quan durava cada cançó i cada minut que deixava per descansar a les alumnes, i ho complia tot "a rajatabla"! Fins que amb el pas del temps et vas relaxant i en tens prou amb tenir una idea del que vols fer i deixar que la classe flueixi. Tot i així, suposo que quan portes classes que en certa manera estan controlades per un ens superior (la conselleria d'ensenyament, per exemple), has de tenir una programació més estricta per no oblidar els objectius que tens marcats i que s'han de complir. Ara, la manera d'organitzar-les ja sí que és encara més personal! 

Hi ha professors que es preparen les classes per objectius: generals, específics i operatius, segons de quina part de l'aprenentatge es tractessin. Heu sentit parlar de la taxonomia de Bloom, que serveix per graduar els objectius operatius? Jo no n'havia escoltat mai res, i la veritat és que m'ha semblat bastant complicada. L'aprenentatge és una activitat viscuda que és difícil de dividir en ítems discrets, i això és el que intenta fer Bloom. 

Altres professors organitzen les classes segons les regles que toca explicar aquell dia. Trien entre el mètode deductiu, durant el qual primer expliques la norma i després vas seguint la classe cap a l'exemplificació i els exercicis, o el mètode inductiu, en el qual primer hi ha es duen a terme exercicis i s'expliquen o es deixen veure exemples reals a partir dels quals els alumnes extreuen les pròpies regles. Malgrat que el mètode inductiu acostuma a ser més difícil, conté una part d'autoaprenentatge i d'explotació de les capacitats de cadascú que fa que l'aprenentatge sigui més conscient i més complert. Quin heu fet servir més, vosaltres? Jo a l'escola sempre m'havia trobat amb mètodes deductius, fins que al Trinity College i més endavant, a la universitat, vaig poder comprovar com funcionava el mètode inductiu. Trobo que aquest últim et permet reflexionar més sobre el que estàs aprenent i també t'obliga a espavilar-te més, però el mètode deductiu et fa anar més segur, perquè saps que el que t'estan explicant és directament la norma i serà el que necessitaràs per fer els exercicis després (sí, quan hi estàs acostumada et tornes més vaga i haver de pensar ens fa a tots una mica de mandra...)

A l'escola, el tipus d'organització que he vist més és la que s'anomena "progressió de classe". El primer que trobes és una part de context, que obre el tema i te l'introdueix. Després hi ha una presentació d'ítems (de la norma gramatical, per exemple), pràctiques mecàniques, pràctiques controlades i pràctiques obertes. El control del professor va disminuïnt a mesura que avança la classe, però tot i així, sempre queda poc temps perquè l'alumne sigui realment "lliure". Els meus llibres sempre estaven organitzats d'aquesta manera. I els vostres? Crec que aquesta organització és bona en certa manera perquè ho cobreixes tot i no t'oblides de res, però l'alumne realment té temps d'assimilar-ho i practicar-ho pel seu compte? Té temps per equivocar-se i rectificar, per millorar i per agafar confiança i seguretat? Jo crec que no...

Diria que mai he trobat cap professor a l'escola que ens fes treballar per projectes. No dic que no hi estiguin d'acord, però tots coincideixen en que és massa feina. És una mica el que he comentat a una de les entrades anteriors: els professors prefereixen anar sobresegurs i no embolicar-se en mètodes d'aprenentatge que no asseguren que l'alumne pugui aprendre-ho tot correctament. Els projectes són entretinguts i divertits, però a vegades són massa lliures i si els alumnes no són molt bons, poden no aprendre tot el que haurien. A la universitat hem treballat amb el mètode d'aprenentatge basat en problemes i ha donat bastants bons resultats, crec jo, però degut al ritme frenètic de les classes i organització dels trimestres, els casos passaven molt ràpid i no els podíem veure gaire profundament. Vosaltres què en penseu? Heu tingut la sort de dur a terme algun projecte a classe d'idiomes? Com heu vist les assignatures d'ABP?